Bernat Bella
Els dos actors arriben a Sant Cugat aquest dissabte amb l’espectacle contemporani i d’humor ’30-40; Livingstone’
Aquest dissabte, dia 25 de febrer a partir de les 22 hores, passen pel Teatre-Auditori Sant Cugat Jorge Picó i Sergi López per presentar el seu darrer muntatge conjunt, 30-40, Livingstone; després de l’espectacular èxit que estan recollint amb Non solum. Aquesta parella teatral està destacant pel seu estil tan personal i original, basat a potenciar el moviment i l’apartat alhora que crear un teatre contemporani i creatiu. Si a Non solum era Sergi López l’únic que donava la cara damunt de l’escenari, Picó també s’ha afegit en aquesta ocasió al repartiment, format per ells dos.
Què es trobarà el públic del Teatre-Auditori quan us vingui a veure?
Es trobaran un fill que li parla a un pare, una mena d’ésser estrany que s’assembla a un cérvol i un munt de moixernons… (Riuen). No, es trobaran una obra contemporània i de creació escrita amb un cert humor. És un viatge extravagant i surrealista. El nom és un resultat d’un partit de tennis que simbolitza un moment en què ho pots perdre tot i també remuntar, i volem traslladar aquesta idea.
Què més en podeu dir?
Són obres difícils d’explicar, però fàcils de veure i a nosaltres ens agrada aquesta sensació. El sentit de l’espectacle té a veure amb el moviment, les regles… I s’entén un cop vista. Abans d’entrar, tothom ens diu: “De què va?”. I quan surten els ho preguntem nosaltres i no ho saben dir. És un teatre poc convencional i que pretén ser molt lliure. Hi ha una trama i una anècdota però està guarnit del nostre deliri.
Quin és l’argument?
És un home contemporani que xerra molt i que li diu al seu pare que marxa perquè està fart de la vida que porta. Se’n va a la natura i allà hi troba un animal. És una persona que té un buit, i per això ens referim a ell com un home contemporani perquè avui dia ens passa això: tenim iPad, iPhone, iPets però hi ha alguna cosa que ens falta a l’interior. I ell marxa a intentar omplir això.
Amb quin món es troba el protagonista?
És com un paradís, un lloc ideal. Li ressonen tantes coses de la jungla com del Garraf, ajuntant anacondes amb fredolics. És un món que té a veure amb la natura però que no volem delimitar. En definitiva, és un món on t’hi trobes molt sol, i l’espectacle va d’això, fins al punt que et planteges si l’animal existeix o és una imaginació.
Quin missatge arriba a la gent?
La gent interpreta coses molt variades. Hi ha gent que hi veu des d’una reflexió al voltant de la infància a lectures més socials com podria ser l’evolució de la humanitat. Les dones, a vegades, són més imaginatives i els homes l’interpreten des d’un vessant més social. No ens ha agradat mai donar un missatge molt explícit.
L’apartat visual segueix destacant tant com a ‘Non solum’?
Aquest és més visual que Non solum ja d’entrada perquè l’univers on passa la història està folrat d’una pelfa verda com si el món fos un peluix de color verd. Nosaltres hem anat a una escola que entén el teatre a partir del moviment, però nosaltres també entenem la paraula com un gest. El Sergi no calla i el Jorge no para quiet, s’equilibren les dues facetes.