Gageons que 30/30 Livingstone deviendra l’un des spectacles les plus courus cette année. Jorge Picó, bois dressés sur la tête, n’a pas besoin des mots pour mettre cet explorateur à la petite semaine face à ses contradictions terriblement humaines. Ses gestes et ses regards disent tout. Le plus civilisé des eux n’est pas celui que l’on croit
Le Monde, 10/07
la vedette incontestée de cet été est Sergi López, dans un cycle Avignon à la catalane. Avec Jorge Picó il est à l’affiche de 30/40 Livingstone
Le Figaro 8/07/2014
Jorge Picó donne une touche poétique, plus rassuranre, à cette quête d’un impossible rêve…
la Marsellaise 8/07/2014
… notre Livingstone en chambre apprivoisera un cerf tennisman et danseur en une suite de séquences complètement foutraques. Et drôles, bien évidenment. Et particulièrement grâce à Jorge Picó, étrange et merveilleux cerf dansant
«Le malicieux Catalan emballe son monde» L’Express 9/07/2014
Sergi López inquietant et genial… entre fable et thriller, Sergi nous offre une prestation dramatique, humoristique et physique étonnante
Culture Box France Televisions 9/07/2014
«Si coneguéssim les lleis de la vida ens quedaríem parats de veure el senzilles que són» Ens fascina la capacitat de l’humor de mirar les coses com si fos la primera vegada, trobar l’humor en un partit de tennis, mirar un animal i analitzar el seu comportament
Poincaré
Sinopsi
Un explorador, (Sergi López) després d’haver perseguit, observat i localitzat els espècimens més preuats del planeta (l’elefant pigmeu de l’Índia, l’antílop de tres banyes, la pantera de les neus de l’Himàlaia, el bisó blanc del Charles Bronson …) es troba buscant, al qual, diuen les cròniques, és l’animal dels animals (Jorge Picó), que fins avui havia estat invisible per l’ull humà. Als dibuixos apareixen traços d’un ésser alat, un mamífer del qual es desconeix molt, alguns manuscrits antics es refereixen a ell com: «aquell que té ànima» … Tant temps ha passat buscant que la seva vida s’ha tornat una obsessió, igual que el Capità Ahab perseguia Moby Dick nostre heroi persegueix, rutinària i metòdicament, una idea, un Eldorado, un somni … el que no sap és que la trobada amb aquest animal canviarà la seva vida i ja res serà com abans … sobre tot el dia en què John McEnroe es va creuar a les seves vides …
Dirección: Jorge Picó y Sergi López.
Intérpretes: Sergi López y Jorge Picó / David Climent.
Espacio escénico: Jorge Picó y Sergi López.
Diseño de luces: Lionel Spycher.
Creación musical: Oscar Roig.
Vestuario y acompañamiento escénico: Pascual Peris.
Diseño del casco: Amadeu Farré y Mas. Realización del casco: Clap Realizaciones SL
Construcción escenografía: Rall SL
Equipo técnico: Xavi Muñoz, Bernat Tresserra, Anna Boix, Oriol Agudo.
Fotografía: David Ruano.
Diseño gráfico: Bildi Grafiks.
Producción ejecutiva: Xochitl de León.
Producción: Setzefetges Asociados, SL
Coproducción: Ring de teatro y Temporada Alta. Colaboración: Teatro Principal de Vilanova y la Geltrú.
Nota de direcció
30-40, Livingston és un espectacle d’humor, tennis i antropologia. Un elogi a la dialèctica entre el gest i la paraula. Sergi López aporta la dicció i la contradicció, encarna els esdeveniments i les situacions de l’obra, els dóna resposta amb la paraula o actuant en el silenci i Jorge Picó omple l’espai amb impressions corporals, records mímics, gestos i moviment. Aquest treball des de dos plans diferents, al principi l’animal i l’home no es veuen, produirà un desequilibri interessant. Ens movem entre la crònica i el relat de la fascinant trobada entre un animal (que reuneix les qualitats veritables i imaginàries de l’ésser humà) i un home de ciència que s’interroga sobre el seu comportament. Mirar, percebre, comentar, emocionar, posar-se preguntes. És un estudi psicològic a través del gest i les actituds de certs comportaments: On anem quan caminem? Caminar, seure, estar estirat són posicions de l’home i l’animal, però també, com bé ens ensenya Elias Canetti en el seu llibre Massa i poder, són aspectes del poder: «L’orgull de l’home que està dret es funda en la sensació de ser lliure i no necessitar cap tipus de suport (…) qui porta llarga estona de peu manifesta certa capacitat de resistència «Resistència? Aquesta paraula ens ressona a Sergi i a mi: humor, riure i resistència, són els eixos d’aquest espectacle. Perquè, senyors del públic i altres assemblees .. A què estem jugant? Al tennis? Llavors la vida és una partida, la vida és competició, triomf i trofeu (qui sap si la cornamenta del nostre animal serà lliurada com trofeu un cop mort). Si vas 30-40, en tennis, vol dir que estàs a punt de perdre el joc, (o que has de donar-li la volta al resultat) Quines són les regles del joc? Hi ha la línia, que no es pot trepitjar. Hi ha una cadira on es pot descansar i des d’on també es pot planejar una revolució. En els jocs senars canviem de camp, com si ens convidaran a posar-nos al lloc de l’altre ia veure les coses des d’una altra perspectiva. Hi ha tot un batalló de gent al nostre servei: aplegapilotes, Liniers, limpiapistes, nois que et donen tovalloles i aigua. Mai diuen res però segur que tenen la seva opinió del que està passant. I després hi ha l’àrbitre, que està al capdamunt i que sovint diu «time», temps … temps, quant de temps ens queda? A nosaltres ens agrada jugar més en terra batuda que en herba, l’herba és per a les vaques. Juguem des del darrere, com el gran Bjorn Borg, i només anem a la xarxa per donar la mà al final del partit. Visca la terra batuda! València, la meva terra batuda. Joc, punt, mort sobtada, falta de peu … regles i més regles … Podem botar? Pel que sembla per tot arreu al voltant nostre s’estan produint canvis que suggereixen que tota la nostra forma de vida està passant ja a ser part de la Història, però estem lligats encara per la creença que el futur serà una versió millorada del present. I mentrestant, segueixen les festes, el còctel i les adulacions a la zona VIP dels tornejos de tennis, tot molt PeoPle. I la paraula que cada minut apareix en els partits, cridada des del més profund de la gola: «NO!» (En altres països «out», «fora») I per què no? Qui va inventar les paraules? Per a que les usen? Una altra que ens ressona molt, que apareix en l’espectacle i que encara no sabem què significa: «València» .. València? .. Per què hi ha paraules el significat desconeixem o que ja no signifiquen el mateix que abans? Cal plorar, plorar, com una pedra en el camí. Poincaré diu que «Si coneguéssim les lleis de la vida ens quedaríem parats de veure el senzilles que són» Ens fascina la capacitat de l’humor de mirar les coses com si fos la primera vegada, trobar l’humor en un partit de tennis, mirar un animal i analitzar el seu comportament.
Les hores compartides amb l’animal es convertiran en un camí de revelació i autoconeixement per al nostre navegador, ja que moltes vegades quan parlem dels altres estem parlant de nosaltres. Ens importen els motius de la gent, però el que atrau l’ull en teatre és com ens comportem. Des de la seva privilegiada talaia, la mirada cap a l’altre, el nostre explorador descobrirà que el món és ple de regles i prohibicions. I que les prohibicions es poden desobeir, o sí?. Igual que desobeïa John McEnroe cada vegada que sentia la paraula «no». Ens atrau l’antagonisme (explorador versus animal, jugador versus jugador) i més ens atreu el conflicte ja que sense ells, no hi ha canvi social. No estem parlant de violència, de tirar pedres, de fabricar explosius, de cridar imbècil l’àrbitre, de tirar avall les tribunes des d’on se sentin els poderosos amb un martini a la mà, de cridar València en veu alta i plorant, sinó d’humor . 30-40, Livingstone.
Jorge Picó